dijous, 22 de novembre de 2007

Queira o Ceo que non retorne

Hai tempo que este fermoso anaco de Cousas tentaba chimpar dende o caixón, pero non o daba feito por mor do medo ao rexeitamento. Ao cabo, Castelao non era catalán, nin vai poder laiarse das eivas desta tradución, nin sequera vai ser quen de lela -son xa moitos anos coa mesma graduación nos lentes. Porén, estou seguro de que sorriría ao vernos lela hoxe, día 21 de novembro, afoutos aínda, e repetindo xuntos ante a lembranza do ditador: "Queira o Ceo que non retorne".

"AQUELL VAILET SORTIT DELS MEUS records d’infant va ser company d’escola, cruel enemic dels gats i temerari capità de tots els trinxeraires. Encara avui sóc incapaç d’oblidar com reia rebentant a cops de roc els ventres bufats dels gossos morts.

Una vegada, el nostre agosarat company va dur-nos a la barraca d’una captaire i ens va dir, intrèpid:

- Ja veureu quin fart de riure.

Tot seguit va desteular un tros del sostre i va ficar-se a dins de la barraca. Ben aviat en van començar a sortir, gitats per una lluerna, els rosegons de pa i les panotxes, almoines que la vella captaire havia bastaixat com una formiga aquella tardor abundosa. Després, el trinxeraire va esclafir a riure des de la teulada...

Els porcs i les gallines van fer festa i els vailets de l’escola ho guaitàvem tot amb ulls esbatanats, talment com aquell que contempla un sacrilegi. Restàrem tots immòbils, i quan el trinxeraire es va adonar que teníem el cor encongit, va dir-nos per apaivagar els nostres escrúpols de consciència:

-Fet i fet, la vella no compra res, que tot li ho donen.

Ara aquell vailet és un senyor distingit i reputat, posseïdor de molts milions i amo de molta gent i molts negocis, enllà, a les Amèriques.

Vulgui el Cel que mai no torni."
a

dimecres, 14 de novembre de 2007

A gratcient

Sembla que en aquest país tots som d'alguna mena de manera. Alguns ens hi sentim estranys: fem massa cabal, potser, dels llustrosíssims apotegmes femenins segons els quals la mentalitat masculina és simple per naturalesa ("El contacte de l'aigua del mar a les cuixes del sexe femení fa exhalar a aquestes persones uns xiscles com els de la degollació dels Sants Innocents"). Podria ser, però també hi ha dones que engreixen el paisatge mirant-se la finor de les mans i no ens escarcanyem a pregonar-ho als quatre vents. Engalta Pla: "Baroja és un antiafrodisíac molt actiu". I l'home queda tan ample.

Sí que n'hi ha de tastaolletes. I d'aixafaguitarres. I de tocacampanes, d'aquests especialment entre els polítics. El món acadèmic xala indefectiblement amb els estiracordetes, i el femellam es desfà en contradictòries malvestats en sentir a parlar dels trencacors. De vegades em demano el perquè de tanta composició per designar allò que amb "A" o "B" ja passaria. Ombriua voluntat de la parla popular.

Com diria un bon amic, Pla en sabia, de capir... allò. I, per molt de greu que em sàpiga, no em puc estar de recordar-ne quatre idees amb la boca en forma de cul de gallina:

"A la tarda, veig passar pel carrer de Cavallers un enterrament dintre de la tramuntana. El vent fa dringar les corones i sembla com si les ungles d'un gat n'esgarrapessin la llauna. Fa venir pell de gallina. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d'un pop -com els vels de Salomé, per dir-ho més finament. Dalt del seu seient, el xofer ha quedat com xafat i resumit -com un ninot que hagués rebut un enorme cop de maça sobre la gorra de xarol i hagués quedat comprimit. Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l'enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc. El capellà amb el roquet inflat, ple de vent, sembla com si s'hagués de posar a flotar en l'aire, d'un moment a l'altre. L'escolà, amb la creu alçada, té treballs per a caminar. Els del dol no poden donar a la seva cara cap compungiment: tenen prou feines a aguantar-se, amb totes dues mans, el barret. Les campanes toquen a mort i el vent s'emporta la gravetat: els tocs voleien, en doina, com parraquets. L'enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany i fabulós que camina contra una força sinistra."

Faig un glop de gin-tònic, l'últim, ara que el glaçó ja s'ha fos, a la salut d'un vell amic retrobat. La clau és ser ràpid i incisiu:

"Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d'anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució."

De sobte penso que el món s'ha capgirat i que, dels pobres, ara en diem indigents. Ja només capten els Testimonis de Jehovà, i encara si sobrepassen la cinquantena o són una excepció en l'anomalia. Als primers els regalaria una flassada; als segons, els recitaria amb tota la parsimònia esperable els drets lingüístics dels catalanoparlants.

També recordo una frase clau d'un dels principals activistes lingüístics de l'àmbit guaraní -llengua primera encara d'un 60% dels habitants del Paraguai-; el seu nom era David Galeano, i la seva proclama, allò que tots sabem i mai no està de més recordar: "Somos protagonistas..."

Són vora les 4, i tant patir la glotofàgia m'ha desvetllat els instints primaris. Resta agrair als amics que hi siguin, als emigrats que tornin, als predecessors que ens hagin precedit. Resta, només, un mot, i bona nit, que la palla va cara:

Avant.


dissabte, 3 de novembre de 2007

Catalunya 2 - Chile 1

Catalunya remata de chegar á final da Copa América. "Carallo! -diredes- iso si que é unha sorte! Polo menos valeu a pena a traballeira, os cafés a media noite, a dor nos dedos postos xusto ao fechárenvos a porta... Parabéns, de todo corazón". Pode que non saibades da importancia da competición. Menor, sen dúbida, mais non tanto. Pode que nin saibades de que deporte se trata: seica ouvistes algo do corfbol, hai uns días... Baixades un pouco a cara, con disimulo: "E que carallo será o corfbol?" Non matinedes moito; iso tanto ten, crédeme.

Aquí tampouco sabe nada a xente do que acontece no presente. Seica non saben, coma vós, que Catalunya chegou a un acordo cunha federación internacional alá lonxe, nas Américas, naquelas terras que de tan virxes agora sofren a maior explotación do planeta... Se cadra fecharon o acordo con alguén de sangue galego nas veas, cun home de sorriso vagamente coñecido, cunha cara co aquel do nordés nas engurras da fronte... Porén, aquí tampouco sabe nada a xente do que acontece no presente.

Pero Catalunya remata de chegar á final da Copa América. Xogará -xogaremos- e gañará -gañaremos- mañá a media noite. Cun pouco de sorte, a nova chegará a tempo a Perpinyà, onde os que hai uns meses cantaban Els Segadors coas victorias dos Catalans Dragons van estar celebrando os actos finais do Correllengua. Cun pouco de sorte, todos -cataláns do norte e cataláns do sur- decatarémonos unha vez máis de que hai presente, de que hai lingua, de que hai futuro. E cun pouco de sorte, ollaremos cara ao ceo e a lúa refulxirá un intre coa forza de quen sabe que o camiño existe, e só cómpre alumealo aos que avanzan por el...

Xa vedes que non cumpría matinar: que sexamos campións en hoquei sobre patíns non é o máis importante.
a

divendres, 2 de novembre de 2007

A propòsit del subtítol

Tots Sants. Enguany no he anat al cementiri. He preferit, en canvi, fer un homenatge al món dels vius i m'he atipat d'ensaladilla amb embotits, mandonguilles amb sípia i caragols amb botifarra, tot regat amb un rosadet del 2005 que gairebé m'ha convençut d'abocar a l'aigüera el glop de Sangre de Toro que encara tacava el cul de la copa. Els caragols em fitaven apenats, tristíssims, sense cap rastre visible de la tortura macabra a què els havien sotmès. Els caragols deixen de colltorçar-se de dolor, una vegada morts. Retornen, dúctils, a l'estat de placidesa de qui se sap immens en la posteritat del plat, etern en el record dels comensals més sibarites.
a
No sé si Josep Pla, incansable enaltidor de la cultura culinària, compartiria amb mi aquest punt de vista. Sigui com sigui, aquesta tarda, amb una copeta de mistela als peus i apoltronat vora el finestral que s'enfosquia amb el vespre de Barcelona, he degustat, entre d'altres, aquestes paraules de l'empordanès:
a
"21 de març.- En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se'ns ocorren tot d'una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L'altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:
- Bé, ja en parlarem...
L'altre respon energumènicament:
- Sí, sí, ja en parlarem...
I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos."
a
Josep Pla: El quadern gris. Un dietari
a
Por certo que se hai algún galego entre os lectores, pódelle interesar botarlle un ollo ao bloc galegocatalán "Escriure, llegir i regar el jardí", no cal vai atopar unha pequena pasaxe da estadía de Pla en Vigo, con Cunqueiro e mais Torrente Ballester de anfitrións.
a