Hai tempo que este fermoso anaco de Cousas tentaba chimpar dende o caixón, pero non o daba feito por mor do medo ao rexeitamento. Ao cabo, Castelao non era catalán, nin vai poder laiarse das eivas desta tradución, nin sequera vai ser quen de lela -son xa moitos anos coa mesma graduación nos lentes. Porén, estou seguro de que sorriría ao vernos lela hoxe, día 21 de novembro, afoutos aínda, e repetindo xuntos ante a lembranza do ditador: "Queira o Ceo que non retorne".
"AQUELL VAILET SORTIT DELS MEUS records d’infant va ser company d’escola, cruel enemic dels gats i temerari capità de tots els trinxeraires. Encara avui sóc incapaç d’oblidar com reia rebentant a cops de roc els ventres bufats dels gossos morts.
Una vegada, el nostre agosarat company va dur-nos a la barraca d’una captaire i ens va dir, intrèpid:
- Ja veureu quin fart de riure.
Tot seguit va desteular un tros del sostre i va ficar-se a dins de la barraca. Ben aviat en van començar a sortir, gitats per una lluerna, els rosegons de pa i les panotxes, almoines que la vella captaire havia bastaixat com una formiga aquella tardor abundosa. Després, el trinxeraire va esclafir a riure des de la teulada...
Els porcs i les gallines van fer festa i els vailets de l’escola ho guaitàvem tot amb ulls esbatanats, talment com aquell que contempla un sacrilegi. Restàrem tots immòbils, i quan el trinxeraire es va adonar que teníem el cor encongit, va dir-nos per apaivagar els nostres escrúpols de consciència:
-Fet i fet, la vella no compra res, que tot li ho donen.
Ara aquell vailet és un senyor distingit i reputat, posseïdor de molts milions i amo de molta gent i molts negocis, enllà, a les Amèriques.
Vulgui el Cel que mai no torni."
"AQUELL VAILET SORTIT DELS MEUS records d’infant va ser company d’escola, cruel enemic dels gats i temerari capità de tots els trinxeraires. Encara avui sóc incapaç d’oblidar com reia rebentant a cops de roc els ventres bufats dels gossos morts.
Una vegada, el nostre agosarat company va dur-nos a la barraca d’una captaire i ens va dir, intrèpid:
- Ja veureu quin fart de riure.
Tot seguit va desteular un tros del sostre i va ficar-se a dins de la barraca. Ben aviat en van començar a sortir, gitats per una lluerna, els rosegons de pa i les panotxes, almoines que la vella captaire havia bastaixat com una formiga aquella tardor abundosa. Després, el trinxeraire va esclafir a riure des de la teulada...
Els porcs i les gallines van fer festa i els vailets de l’escola ho guaitàvem tot amb ulls esbatanats, talment com aquell que contempla un sacrilegi. Restàrem tots immòbils, i quan el trinxeraire es va adonar que teníem el cor encongit, va dir-nos per apaivagar els nostres escrúpols de consciència:
-Fet i fet, la vella no compra res, que tot li ho donen.
Ara aquell vailet és un senyor distingit i reputat, posseïdor de molts milions i amo de molta gent i molts negocis, enllà, a les Amèriques.
Vulgui el Cel que mai no torni."
a