a
Llord, coll avall
el glop i el repicar
constant al cercle
en blanc que m'encatifa
de tedi el pentagrama.
dissabte, 19 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cada cop som més els qui tenim menys a dir. Si arriba el jorn que acuncem a tall de còdol nostra darrera sacsada, vulgui Déu que sigui en un rebost colgat de fems: com a llavors d'un avenir més digne.
4 comentaris:
Certament, Pere, la llista de verds seria inacabable, més encara si contem els que hi tenen el cap.
El teu bloc és molt suggerent, l'anirem ullant. D'on et prové aquest paisatgisme literari gallec?
Monsieur Vilar, us heu adonat que emprant el verb "ullar" us acosteu indefectiblement a l'esmentat paisatgisme? Els gallecs utilitzen "ollar" com a sinònim de "mirar", també. Clavat, idò.
Em fa molta il·lusió retrobar-vos ara que els camps verdegen i els engonals es tenyeixen de perfums jochfloralescos.
Pel que fa a la relació amb Galícia, és tot pur hedonisme (i unes gotes d'amor, ho haig de confessar).
Estaré a l'aguait de com avança la sega,
Pere
Ai!
Hòstia, Pere,
no hi havia pensat, en Pexegueiro, i és probable i provable que em rondés/ que em rondava per l'animeta, en parlar de la memòria... L'afegiré com a cita, amb el teu permís, a l'encapçalament del poema.
Enviaré postals de guerra a Pere Cotte des dels Masos, quan hi arribi, a poqueta nit.
Bonic, el retrat de la soledat.
Boniques, les coses delicades i sempre en construcció. Com el teu bloc. Com tu.
Petons,
Plaerdemaria
Publica un comentari a l'entrada