divendres, 2 de novembre del 2007

A propòsit del subtítol

Tots Sants. Enguany no he anat al cementiri. He preferit, en canvi, fer un homenatge al món dels vius i m'he atipat d'ensaladilla amb embotits, mandonguilles amb sípia i caragols amb botifarra, tot regat amb un rosadet del 2005 que gairebé m'ha convençut d'abocar a l'aigüera el glop de Sangre de Toro que encara tacava el cul de la copa. Els caragols em fitaven apenats, tristíssims, sense cap rastre visible de la tortura macabra a què els havien sotmès. Els caragols deixen de colltorçar-se de dolor, una vegada morts. Retornen, dúctils, a l'estat de placidesa de qui se sap immens en la posteritat del plat, etern en el record dels comensals més sibarites.
a
No sé si Josep Pla, incansable enaltidor de la cultura culinària, compartiria amb mi aquest punt de vista. Sigui com sigui, aquesta tarda, amb una copeta de mistela als peus i apoltronat vora el finestral que s'enfosquia amb el vespre de Barcelona, he degustat, entre d'altres, aquestes paraules de l'empordanès:
a
"21 de març.- En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se'ns ocorren tot d'una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L'altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:
- Bé, ja en parlarem...
L'altre respon energumènicament:
- Sí, sí, ja en parlarem...
I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos."
a
Josep Pla: El quadern gris. Un dietari
a
Por certo que se hai algún galego entre os lectores, pódelle interesar botarlle un ollo ao bloc galegocatalán "Escriure, llegir i regar el jardí", no cal vai atopar unha pequena pasaxe da estadía de Pla en Vigo, con Cunqueiro e mais Torrente Ballester de anfitrións.
a

2 comentaris:

Jordi ha dit...

«Contra el que creu molta gent, l’estiuet de Sant Martí no està pas monopolitzat per aquest país. Als Estats Units s’anomena l’Indian Summer i, a Anglaterra, el Saint Martin’s Summer. Vaig passar-ne un a Princeton (Nova Jersey) i fou tan meravellós que me’n recordaré tota la vida. El mes de novembre, a Anglaterra, és un dels pitjors de l’any: és un dels més humits, tancats, tristos i 'foggis' d’aquelles illes. El color de puré de pèsols que fa l’atmosfera és depriment. Quan aquesta atmosfera s’aclareix, apareix l’estiuet de Sant Martí anglès. És un estiuet molt precari, que s’aguanta per un fil. De tota manera, el guany és positiu, i tota la resta són fantasies. […]
L’estiuet de Sant Martí, com a fenomen empíric i d’escassa solidesa en la successió de les hores, és molt normatiu, per la marxa general de la vida.»
(Josep Pla, 'Les hores'.)

L'estrena del blog casa, és possible, ultra la climatologia, amb l'estiuet de Sant Martí d'enguany.
Jo et llegiré.

Eduard a 39º 51' 14.57" N - 4º 12' 09.35" E ha dit...

Ai migho, quins caragols, com m'agradaria q em degotessin els morros amb llur salsa i pogués sucar-hi pa, sembla que els ensumi, que els vegi allà quiets, seduint el paladar, i em ve al cap el poema on l'Estellés es fot un pebrot verd... Erotisme, una caragolada. Podem imaginar una taula amb el que riu enllaçant vocals posteriors tancades que es posa el pitet i xala i s'excita mentre punxa el mol·lusc, xap!, i l'altre que li segueix la veta i es frega les mans, i allarga el riure fent el mateix so que Santa Margarida a la graella. Evidentment, Ell seria també un dels comensals, i relataria la història del plat des de l'home de cromanyó fins als nostres dies.

Brindo polas túas letras cun viño de barrantes, para que caia por riba dos caragois, xa desfeitos e esmagados no bandullo.