dimecres, 14 de novembre del 2007

A gratcient

Sembla que en aquest país tots som d'alguna mena de manera. Alguns ens hi sentim estranys: fem massa cabal, potser, dels llustrosíssims apotegmes femenins segons els quals la mentalitat masculina és simple per naturalesa ("El contacte de l'aigua del mar a les cuixes del sexe femení fa exhalar a aquestes persones uns xiscles com els de la degollació dels Sants Innocents"). Podria ser, però també hi ha dones que engreixen el paisatge mirant-se la finor de les mans i no ens escarcanyem a pregonar-ho als quatre vents. Engalta Pla: "Baroja és un antiafrodisíac molt actiu". I l'home queda tan ample.

Sí que n'hi ha de tastaolletes. I d'aixafaguitarres. I de tocacampanes, d'aquests especialment entre els polítics. El món acadèmic xala indefectiblement amb els estiracordetes, i el femellam es desfà en contradictòries malvestats en sentir a parlar dels trencacors. De vegades em demano el perquè de tanta composició per designar allò que amb "A" o "B" ja passaria. Ombriua voluntat de la parla popular.

Com diria un bon amic, Pla en sabia, de capir... allò. I, per molt de greu que em sàpiga, no em puc estar de recordar-ne quatre idees amb la boca en forma de cul de gallina:

"A la tarda, veig passar pel carrer de Cavallers un enterrament dintre de la tramuntana. El vent fa dringar les corones i sembla com si les ungles d'un gat n'esgarrapessin la llauna. Fa venir pell de gallina. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d'un pop -com els vels de Salomé, per dir-ho més finament. Dalt del seu seient, el xofer ha quedat com xafat i resumit -com un ninot que hagués rebut un enorme cop de maça sobre la gorra de xarol i hagués quedat comprimit. Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l'enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc. El capellà amb el roquet inflat, ple de vent, sembla com si s'hagués de posar a flotar en l'aire, d'un moment a l'altre. L'escolà, amb la creu alçada, té treballs per a caminar. Els del dol no poden donar a la seva cara cap compungiment: tenen prou feines a aguantar-se, amb totes dues mans, el barret. Les campanes toquen a mort i el vent s'emporta la gravetat: els tocs voleien, en doina, com parraquets. L'enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany i fabulós que camina contra una força sinistra."

Faig un glop de gin-tònic, l'últim, ara que el glaçó ja s'ha fos, a la salut d'un vell amic retrobat. La clau és ser ràpid i incisiu:

"Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d'anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució."

De sobte penso que el món s'ha capgirat i que, dels pobres, ara en diem indigents. Ja només capten els Testimonis de Jehovà, i encara si sobrepassen la cinquantena o són una excepció en l'anomalia. Als primers els regalaria una flassada; als segons, els recitaria amb tota la parsimònia esperable els drets lingüístics dels catalanoparlants.

També recordo una frase clau d'un dels principals activistes lingüístics de l'àmbit guaraní -llengua primera encara d'un 60% dels habitants del Paraguai-; el seu nom era David Galeano, i la seva proclama, allò que tots sabem i mai no està de més recordar: "Somos protagonistas..."

Són vora les 4, i tant patir la glotofàgia m'ha desvetllat els instints primaris. Resta agrair als amics que hi siguin, als emigrats que tornin, als predecessors que ens hagin precedit. Resta, només, un mot, i bona nit, que la palla va cara:

Avant.


1 comentari:

Unknown ha dit...

Hòsti PC, he tingut molts de pensaments per tu aquestes darreres hores. des d'ahir nit que em va agafar un xinglot violent i es resisteix a deixar-me. i 0h! ni aquest devessall de violència teva i de pla a aconsguit de matar-lo.